TECTÓNICA DE PLAQUES

La deriva continental

Es diu així al fenomen pel qual les plaques que sustenten els continents es desplacen al llarg de milions d'anys de la història geològica de la Terra.


Aquest moviment és perquè contínuament surt material del mantell per sota de l'escorça oceànica i es crea una força que empeny les zones ocupades pels continents (les plaques continentals) i, en conseqüència, els fa canviar de posició.

Tectónica de plaques

Alpha

Durant milers de milions d'anys s'ha anat succeint un lent però continu desplaçament de les plaques que formen l'escorça del planeta Terra, originant la llamana "tectònica de plaques", una teoria que complementa i explica la deriva continental.

Els continents s'uneixen entre si o es fragmenten, els oceans s'obren, s'aixequen muntanyes, es modifica el clima, influint tot això, de forma molt important en l'evolució i desenvolupament dels éssers vius. Es crea nova escorça en els fons marins, es destrueix escorça en la trinxeres oceàniques i es produeixen col · lisions entre continents que modifiquen el relleu.

Plaques tectòniques: també conegudes com plaques litosfèriques, aquestes són capes que s'arrosseguen capa del planeta anomenada astenósfera. En ser plaques actives, poden xocar entre si, és d'aquesta manera com es formen les cadenes muntanyoses o s'inicia l'activitat volcànica o sísmica.

Les plaques tectòniques poden classificar segons l'escorça que es produeix sobre la seva mateixa superfície:

    1. Plaques continentals: en aquest tipus de plaques es troben presents les superfícies continentals, a més són inclosos sectors marins de molt poca profunditat.
    2. Plaques oceàniques: són recobertes per més masses de l'oceà, estan totalment submergides, llevat dels sectors on hi hagi volcans.

A més poden ser classificades en:

    1. Primàries: aquestes plaques inclouen a la d'Euràsia, del Pacífic, dues plaques americanes, l'africana, la placa indo australiana i la antàrtica.
    2. Secundàries: inclou les plaques filipencs, l'escocesa, la de Neixi, la de Cocos, la caribenya i la placa Aràbiga.
    3. Petites: aquestes són les plaques de Panamà, la birmana, de Pascual, la placa de Rivera, entre moltes altres.
    4. Arcaiques: aquestes són les plaques de Faralló i la de Kula
    5. Altres: algunes poden ser la placa Somali, la de Sonda, la Placa Amuria i la de Grossa.

 LIMITS DE PLACA

Les plaques limiten entre si per tres tipus de situacions:

   1. Límits divergents: corresponen al medi oceànic que, de manera discontínua, s'estén al llarg de l'eix de les dorsals. La longitud d'aquestes dorsals és d'uns 65 000 km. La part central de la dorsal està constituïda per un ampli solc denominat vall de rift: elongació formada per depressió d'un bloc cortical entre dues falles o zones de falla de rumb més o menys paral · lels, pel qual des del mantell puja magma i provoca activitat volcànica lenta i constant.

   2. Límits convergents: on dues plaques es troben. Hi ha dos casos molt diferents:
         1. Subducció: una de les plaques es plega un angle petit, cap a l'interior de la Terra, i s'introdueix sota l'altra. El límit està marcat per una fossa oceànica o fossa abissal, una estreta rasa, els flancs pertanyen a una placa diferent. Hi ha dues variants, segons la naturalesa de la litosfera a la placa que rep la subducció: a) de tipus continental, com ocorre en la subducció de la placa de Neixi que fa a la Serralada dels Andes, b) de litosfera oceànica, on es desenvolupen edificis volcànics en arcs insulars. Les fosses oceàniques i els límits que marquen són curvilinis, de gran amplitud, com la secció d'un pla inclinat, el pla de subducció amb la superfície.
         2. Col · lisió: s'originen quan la convergència facilitada per la subducció provoca aproximació de dues masses continentals. Al final les dues masses xoquen, i amb els materials continentals de la placa que subduce emergeix un orógeno de col · lisió, que tendeix a ascendir sobre l'altra placa. Així es van originar serralades majors, com l'Himàlaia i els Alps.

   3. Límits de fricció: denominació la separació de dues plaques per un tram de falla transformant. Les falles d'aquesta índole s'intersequen transversalment les dorsals i els permeten desenvolupar un trajecte sinuós tot i que la seva estructura interna requeriria rectes. Topogràficament les falles transformants apareixen com estretes valls rectes asimètrics en el fons oceànic. Només una part del mitjà de cada falla és pròpiament límit entre plaques. Els dos extrems es projecten dins d'una placa.


Una cèl · lula convectiva és una organització dinàmica d'una massa fluida, en resposta a una diferència de temperatura, que provoca un moviment de convecció. En meteorologia, aquest terme s'empra especialment per designar un núvol de tempesta.

Zona de Wadati-Benioff

En geologia la zona de Benioff és una zona sísmica de vora de placa que s'estén al costat d'un dels costats d'una fossa oceànica. És cridada de vegades zona de Benioff-Wadati, en honor d'Hugo Benioff i Kiyoo Wadati, els dos geòlegs que independentment van observar la seva existència. Benioff és més reconegut per la gent que Wadati, ja que aquest pla i zona porta el seu nom.Quan la litosfera oceànica subduce, ho fa per un pla inclinat, que talla a la superfície seguint un arc marcat per la presència d'una fossa oceànica. On la placa que subduce frega amb l'oposada es produeixen terratrèmols de manera regular, els focus queden projectats al mapa al costat intern o còncau de l'arc dibuixat per la fossa, és a dir, per la línia de subducció. Aquesta zona, en la qual són freqüents els terratrèmols, és la que s'anomena zona de Benioff.El pla de fricció entre les dues plaques que convergeixen es diu pla de Benioff, i és en ell on es concentren els focus o hipocentres dels terratrèmols. Que els hipocentres es presenten a major profunditat com més gran és la distància a la fossa va ser observat ja per Benioff. Els terratrèmols que caracteritzen la zona són de tres tipus pel seu mecanisme:

   1. A la zona més propera a la fossa, la signatura sísmica revela un origen distensiu, que s'interpreta com a efecte de l'encorbament de la litosfera quan s'inicia la subducció.

   2. A la part mitjana i més extensa, els terratrèmols són de fricció, i es deuen a la que es produeix entre les dues plaques en el pla de Benioff.

   3. Els terratrèmols més profunds, de 300 km a 700 km de profunditat, i més allunyats de la fossa se suposa que són resultat d'una contracció brusca dels materials que subducen. S'atribueix a una transició de fase crítica, en la qual els materials s'adapten a la pressió adoptant sobtadament estructures cristal · lines més compactes sense canvi de la composició química.La inclinació del pla de Benioff varia d'unes zones a altres, però l'angle entre el pla de Benioff i l'horitzontal sol ser menor de 45 °.Mentre més gran sigui l'angle de Benioff, major serà la magnitud dels sismes que es generin. Així també quan es tracta de marges continentals, quant més gran sigui l'angle del pla de Benioff, major és la possibilitat de generació de Tsunamis. Porus altra banda, com més gran l'angle, més gran és el sisme necessari per generar tsunamis. Aquest és el cas de la costa Sud-americana, des de Xile pel sud fins a Colòmbia pel nord.